”ÀNIMES FRAGMENTADES”

Davant l’obra pictòrica de Francesc Daranas, d’una pulcritud tècnica impecable i una estilització que l’apropa al terreny de la il·lustració, podem percebre molt clarament aquesta referència constant a la fragmentació visual dels llenguatges que reprodueixen la realitat fotogràficament. Les composicions ens apropen a les escenes representades des d’un punt de vista plenament autoconscient, fent molt evident la posició de l’espectador dins l’escena; espectador que, d’altra banda, és completament aliè a la mateixa. La perspectiva, que ens oculta parts de l’espai i de les figures per mitjà de la interposició d’altres objectes o cossos, accentua aquesta sensació de ser testimonis absents, gairebé com intrusos que contemplen anònimament. No és gratuït aquest esforç formal – com d’altra banda cap esforç formal ho sol ser – , sinó que és la manera que té l’artista d’expressar millor les qualitats del món que ens mostra en les seves imatges. I és que aquest és un món farcit de figures la humanitat de les quals s’esbrava, es perd a través de la seva integració neutra amb l’entorn que habiten. Personatges que poblen silenciosament espais que ens remeten a llocs públics: botigues, sales d’espera, cafeteries; però també llocs privats, com dormitoris o espais domèstics indefinits. L’ambigüitat entre el públic i el privat només reforça la vacuïtat d’aquests éssers que semblen conservar, quasi com a rebel·lia, els pocs trets d’humanitat que els resten. Podríem pensar en els mons distòpics que hem conegut a través de la ficció literària o cinematogràfica, però també en les imatges dels cartells publicitaris, essencialment il·lustradors d’un món on també allò humà es fon amb allò material, on l’ànima de les persones només queda referenciada per mitjà de les coses, i els individus interactuen mecànicament, sense un autèntic compromís amb la relació entre els cossos i el que els mou. Talment, en els quadres de Daranas no hi trobem mirades que es creuen, veritables connexions entre éssers, tan sols un escampall – bell i delicadíssim, això sempre – d’ànimes fragmentades i objectes que absorbeixen una llum amable, magníficament vessada en els neutres interiors a través de finestres des d’on sembla arribar un fil d’esperança. Gairebé podríem dir que la ironia que es desprèn d’aquest retrat minuciós i descregut de la contemporaneïtat ens fa arribar, igual que les finestres la llum que ho revela tot, l’ànima humanista de l’artista que l’ha elaborat amb un detallisme tan desbordant. 

                                                                                     Text: Alexandre Roa Caselles